LA CASTANYETA I EL MONIATO
Fa temps... molt i molt temps, un dia de tardor, en una botiga hi havia un cistell de castanyes que estaven dormint. Totes?... Nooo. Hi havia una castanyeta que estava desperta des de feia estona, s’avorria i no sabia a què fer. Es va posar molt trista perquè es sentia sola.
Després va anar posant-se molt nerviosa i dels nervis va caure a terra. Allà en el terra va veure una cosa gran, es va espantar, tenia molta por. Era un Moniato que també havia caigut a terra. El Moniato quan va observar que la Castanyeta estava tant espantada li va dir:
- Sóc gran i boturut, no faig mal a ningú. Després li va preguntar...
- Vols que t’ajudi?
La Castanyeta li va explicar que no tenia son i que estava trista perquè es sentia sola perquè totes les seves amigues i família dormien, que si les despertava es posaven de molt mala lluna i això si que feia por de veritat.
El Moniato després de sentir a la Castanyeta la va convidar al seu cistell, la Castanyeta va acceptar la invitació molt contenta.
La Castanyeta va seguir el passos del Moniato fins arribar al cistell. Quina sorpresa va tenir al veure aquells moniatos.
Tots eren molt diferents i estaven molt contents. Ella estava acostumada a veure totes les castanyes gairebé iguals, unes més grans que les altres, però totes molt semblants.
La Castanyeta en veure que tots eren bonyaguts, es va posar a riure i a riure, tant que no podia parar. Els moniatos al veure que la Castanyeta es reia d’ells li van dir que havien estat feliços tal com eren.
La Castanyeta no havia vist mai tant felicitat junta i va preguntar què feien per ser així. Els Moniatos van explicar que tenien un secret, que no el podien dir a ningú i si algú el volia saber l’havia d’endevinar.
La Castanyeta va fer quatre preguntes seguides:
- Us baralleu?
- Us empipeu?
- Teniu por a vegades?
- Us sentiu sols a vegades?
Els Moniatos van contestar tots alhora NOOO.
Llavors la Castanyeta es va posar a pensar i pensar. De cop i volta se li va encendre la llumeta i va saber el secret dels Moniatos
AJUDAR SEMPRE ALS ALTRES.
La Castanyeta va marxar corrents fins al seu cistell tot dient adéu a tothom. Quan va arribar al seu cistell totes les castanyes estaven despertes i preocupades per ella. Va explicar el què li havia passat i el secret dels Moniatos i des de llavors la Castanyeta va ser feliç i alegre. I les altres castanyes no es van despertar mai més de mala lluna.
Després d’un setmana, dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres, dissabte i diumenge. Quan va tornar a ser dilluns, per allà va passar un cuc que estava molt trist. Les castanyes li van preguntar perquè estava tant trist. El cuc va explicar que li havien dit que era molt lleig. Llavors les castanyes li van dir que par allà havien passat molts cucs com ell i que quan es feien grans s’adormien i després es feien papallones molt boniques.
El cuc es va posar molt content perquè no sabia que ell seria una papallona. Quan va ser papallona va recordar com l’havien fet de feliç les castanyes i perquè tothom fos feliç va inventar-se una cançó: La cançó de la felicitat. Des de llavors molts nens i nenes canten aquesta cançó per encomanar la felicitat.
Si estàs trist i et falta l’alegria
corre fes fora la malencolia
Vine amb mi, t’ensenyaré la cançó de la felicitat
bum, bum,bum
Bat les ales, mou les antenes
Dona’m les dues potetes:
Vola per aquí, vola per allà
La cançó de la felicitat.
Aquest conte transmet valors i permet treballar les habilitats socials.
ResponElimina